+petit.jpg)
De fet, a dir veritat, tant se me’n donava que no hi hagués aventures, només volia saber si és que no podia haver-n’hi.
Heus aquí què he pensat: per tal que el fet més banal esdevingui una aventura, cal –i això és prou- que hom es posi a contar-lo. És el que enganya a la gent: un home és sempre un contador d’històries, viu rodejat de les seves pròpies històries i de les històries d’altri; tot el que li passa, ho veu a través de les històries, i tracta de viure la pròpia vida com si la contès.
I així, quan explico que mentre arribava a casa un home no em treia l’ull de sobre al Nit Bus, puc estirar-ho prou com per fer-vos creure que hi ha d'interessant; o si us expliqués el concert d’aquesta nit, o a qui he vist, o a qui no he trobat o a qui he abraçat.
Cal triar, però: viure o contar.
Quan hom viu, no passa res. Les decoracions canvien, la gent entra i surt, i res més. Mai no hi ha començaments. Els dies s’afegeixen als dies, sense com va ni com ve: una suma inacabable i monòtona. De tant en tant, fem un total parcial; diem: fa tres anys que treballo allà, fa dos anys que no la veig. I després tot s’assembla i el canvi s’esmuny per tornar al mateix colpeig rítmic del dia a dia. A estones –rarament- fem un punt, ens adonem que ens hem lligat a una dona o que ens hem compromès en una vil creuada. El temps d’un llampec. Després d’això torna la desfilada, tornem a sumar les hores i els dies. Dilluns, dimarts, dimecres. Març, abril, maig, juny.
Això és viure. Però, quan expliquem una vida, ja sigui la nostra o la d’algú diferent, tot canvia; és un canvi però, del qual no s’adona ningú. (o només uns pocs)
