dimarts, 30 de setembre del 2008

enyorança universitaria.

em trobava jo, de nou pels passadissos d'aquella, la llunyana universitat, tot corprès de les circumstàncies. si fa no fa, estranyes que m'envoltaven -d'una manera no menys estranya- quan després d'instal·lar ubuntu com a sistema operatiu en una pc pels revolucionaris del demà reunits setmanalment al local (lokal, si hem de fer cas a la norma) d'estudiants, he decidit recompensar-me amb un refrigeri abans d'encarar-me a la gran bèstia que seria l'edifici de rectorat.

els esdeveniments se succeiren tal que així; jo a la cua, procurant -com sempre a les cues i passadissos universitaris- emetre la més gran de les olors a roca, per tal d'així passar desaparcebut i esperant el meu torn. Arribat aquest (hubo gran regocijo en la comarca), orgullòs de mi, he demanat un entrepà vegetal i rebut el ticket (que per desgràcia ha perdut part de la seva essència) l'he demanat a l'aparent recaptadora dels mateixos.
se'l mirà, em mirà. torna a mirar-lo, probablement llegint-lo i mitjançant el més expressiu dels llenguatges corporals inquireix què coi voldria jo.

- un bocadillo vegetal, por favor. -si EL President deia que "hi ha catalans..." jo, apàtric com sóc, no seré menys.
- de jamón o de atún.
- ...
- de jamón o de atún.

i després d'una pausa teatralment dramàtica he pensat que el millor seria expressar fidelment la meva, sovint condició -val dir-ho-, de vegetarià.

- un bocadillo vegetal, así que de jamón mejor no...
- entonces de atún.

i allargant el braç m'he trobat mossegant tonyina amb enciam, tomàquet i d'altres ingredients tot pensant quant gaudeixo d'aquestes lleus experiències.

ha sido un día francamente.


dissabte, 27 de setembre del 2008

Biografia no Autorizada - Nechaev.

como bien saben algunos, últimamente me divierto redactando la biografía de un amigo, Nechaev, tomó el nombre de Sergey Nechayev, ya saben, el anarquista nihilista ruso preferido de los niños.
encuentren las diferencias.









...empezó de forma estúpida al crearle el perfil de lastfm y bueno, ya llevo escritas algo más de 70 páginas.

he aquí un fragmento totalmente al azar (y no al aznar):

"...en el que pasó un año aparentemente feliz. Poco se sabe de aquella época, excepto que llovió un total de 247 días, un francés con sombrero verde estornudó seis veces seguidas mientras en otro lugar ocurría un hecho sin relación alguna, alguien leía un periódico de hacía tres días y un reloj sin cuerda marcó estoicamente las cuatro y treinta y siete durante al menos tres meses y dos días.

Aunque muchos biógrafos no están de acuerdo con este hecho, incluso los más desaprensivos creen que se tarta de algo trivial y sin importancia para la vida de nuestro personaje, se sospecha que Nechaev encontró nueve rublos olvidados en el bolsillo interior izquierdo de la chaqueta púrpura de un revisor de tranvía llamado Trevor Instalovsky, hijo de marino senegalés aficionado al pato pekinés y a la petanca invertida, y de una tapir francesa licenciada en medicina por la Universidad de Tánger; lugar donde se conocieron –pues se conoce que el marino disputaba allí la final de macramé con pasta- y pronto adoptaron a Trevor, un niño de 38 años cuya máxima aspiración era sellar el billete de una mujer portuguesa de calcetines blancos; múltiples investigaciones disciernen de sus deseos, y de allí surgen la mayoría de discusiones entre sus biógrafos hasta el incidente de 1926 en el que el ilustre Dr. Regrendold se equivocó, deliberadamente, al darle la hora a su colega sueco Viss Apattanar..."

y bueno, podría seguir por horas, però tampoc cal, no?

dilluns, 15 de setembre del 2008

Do I listen to pop music because I'm miserable or am I miserable because I listen to pop music?

estava a la dutxa i m'he posat a cantar Wig in a box de la pel·lícula Hedwig i d'alguna manera he acabat per cantar el Bon Dia de Els Pets.

what's wrong with me?






el més curiòs és que estava sonant el cd de Messiah (Godflesh) al reproductor del bany.

dissabte, 16 d’agost del 2008

MoSS White Russian

m'acabo d'adonar que estic bebent un white russian mentre escolto a MoSS.però jo no sóc tan nerd.
i porto bigoti.

dimarts, 6 de maig del 2008

There is a place around the corner where your dead friends live...

...i el cert és que volia escriure coses, moltes coses, però ara no, sempre és tard, fem tard o és d'allò més insubstancial. La meva vida és massa ràpida. No tinc temps d’aturar-me a escriure la historia, amb prou feines arribo a viure-la i cada dia em costa més recordar.

De fet, a dir veritat, tant se me’n donava que no hi hagués aventures, només volia saber si és que no podia haver-n’hi.

Heus aquí què he pensat: per tal que el fet més banal esdevingui una aventura, cal –i això és prou- que hom es posi a contar-lo. És el que enganya a la gent: un home és sempre un contador d’històries, viu rodejat de les seves pròpies històries i de les històries d’altri; tot el que li passa, ho veu a través de les històries, i tracta de viure la pròpia vida com si la contès.

I així, quan explico que mentre arribava a casa un home no em treia l’ull de sobre al Nit Bus, puc estirar-ho prou com per fer-vos creure que hi ha d'interessant; o si us expliqués el concert d’aquesta nit, o a qui he vist, o a qui no he trobat o a qui he abraçat.

Cal triar, però: viure o contar.

Quan hom viu, no passa res. Les decoracions canvien, la gent entra i surt, i res més. Mai no hi ha començaments. Els dies s’afegeixen als dies, sense com va ni com ve: una suma inacabable i monòtona. De tant en tant, fem un total parcial; diem: fa tres anys que treballo allà, fa dos anys que no la veig. I després tot s’assembla i el canvi s’esmuny per tornar al mateix colpeig rítmic del dia a dia. A estones –rarament- fem un punt, ens adonem que ens hem lligat a una dona o que ens hem compromès en una vil creuada. El temps d’un llampec. Després d’això torna la desfilada, tornem a sumar les hores i els dies. Dilluns, dimarts, dimecres. Març, abril, maig, juny.

Això és viure. Però, quan expliquem una vida, ja sigui la nostra o la d’algú diferent, tot canvia; és un canvi però, del qual no s’adona ningú. (o només uns pocs)


I així pocs es sorprendran en saber que la roda ha seguit girant, i que demà torno a Alemanya.

dilluns, 10 de març del 2008

Hi ha catalans que diuen defensar Catalunya, però que quan responen al telèfon diuen "¿Diga?"

i sí, així és.
i hi ha un munt de gent que va canviar el seu vot, doncs bé, això és el que en penso.


mira que hi ha coses per votar, que si has de canviar el teu vot, com a mínim que sigui per alguna cosa, diguem sí al vot mortadela! i a la merda el vot útil.


i a tot això, ara estem a favor o en contra del Pla Hidrològic Nacional? perquè jo creia que era dolent i que "lo riu és vida", renoi, com n'és de complexa la realitat.

diumenge, 9 de març del 2008

Tiempo ha...

(això ho vaig trobar escrit per la meva habitació mentre feia neteja, per la lletra diria que tenia uns 10 anys o més; yay! m'encanten les mudances!)
era un día 27 de octubre; eran las 10 y media, aún había luz. El Enemigo y el Estado habían acordado hacía ya algún tiempo que las noches de bombardeo se iluminaran las ciudades para reducir el número de víctimas civiles.
Nunca funcionó; a los niños les encantan los fuegos artificiales y jugar cuando no hay nadie más en las calles.
Mirando al cielo podían verse los proyectiles que explotaban antes de tocar el suelo. A veces una explosión a pocos kilómetros hacía retumbar la tierra.
"Ahí va la gente con Suerte". El Ministerio del Bien Común cambió el lema que antaño, en los tiempos de la Guerra de las Ilusiones, habían usado los Resistentes. Tan sólo fue necesario cambiar una triste "M" por una alegre y positiva "S".
Al día siguiente, los megáfonos gritarían en tono Oficial los nombres y apellidos de la gente que ya no existe, o que nunca existió, y se les coronaría "Héroes del Estado de las Cosas". Pero esta noche aún caerían estatuas.
El cañón de defensa número 16 rugió al escupir su proyectil. "Malestar Generalizado al Enemigo del Estado". Era el mantra que todos oían (y algunos repetían), ya nadie estaba seguro si lo escuchaban de los altavoces o era una voz en su cabeza que, incansablemente, entonaba con ritmo pegadizo.

...

Llegaba a casa, sí, ya era tarde, el Inspector pasaría mañana temprano y era el momento de ordenar sus recuerdos.
...sus recuerdos... ah... cada vez quedaban menos... pero el Inspector pasaba cada semana a buscar su cuota, y si quería su ración de oxígeno en caramelos PEZ debía aportar el impuesto consecuente.
- Déle recuerdos de mi parte - gritó la vieja mientras pasaba de largo; no pareció immutarse, seguía sumido en sus pensamientos.
"...cómo si fuera tan sencillo!... Darle recuerdos! ni que a mi me sobraran! ya tengo suficientes cosas por las que preocuparme como para ahora vaya regalando recuerdos!. Ja! Maldita sea... Aunque en si mismo esto podría ser un recuerdo; sí!, no uno muy bueno, por supuesto, no he almazenado el olor de esta calle, pero al menos servirá para ir tirando. Debo dejar de pensar en ello. Sólo debo guardar este momento este momento y volver a concentrarme en mi vida...
¿qué estaba haciendo? ah sí, volvía para casa... sí... y una vez allí ya lo decidiré. Debo calmarme, respirar y VIVIR. VIVIR MI VIDA, vivir algo para recordar mañana."
Y sacó un caramelo PEZ de su bolsillo para recuperar el aliento y volvió a fijar la mirada en SU camino.

...¿Qué te queda para recordar si no vives tu propia vida? Quizás puedas dedicarte a contar tus experiencias, tus historias, pero entonces dejaras de vivir para contar. A dirge for her the doubly dead in that she died so young.

...

aquello que quería recordar, aquello de lo que nunca se desprendería, se dió cuenta que sólo existía en blanco y negro, ya había regalado los mejores momentos de su vida, joder, ni tan sólo recordaba cúal fue la primera canción que escucharon juntos. ¿su primer beso?

dissabte, 8 de març del 2008

a dia d'avui encara em sento un bípede sense plomes

diumenge, 17 de febrer del 2008

antenízese!

soy el único que ve la relación entre el aparato de tdt y el que promulgaba el sr. Edward Nigma en la película barman forever?


diantres, soy un visionario.
antenízese!

diumenge, 20 de gener del 2008

curiòs

l'altre dia, un dia com qualsevol altre, podria haver estat avui mateix, corria jo pensatiu per l'andana d'una parada del transport sub-urbà, d'aquesta, la nostra ciutat quan davant una parada de donuts i d'altres coses industrials em vaig fixar en un senyor sense bigoti i molt punk i antisistema ell.



candaus, jaqueta de cuir que havia vist millors dies, cresta i (oh, sí!) nombrosos i diversos metalls cutanis. (i després diuen que el vestir d'en pascual és original)

doncs bé, aquest revulocionari del temps modern, lluitador per la llibertat i la cervesa freda, anava acompanyat d'una gàbia.
sí, una gàbia.
i a dins una bèstia tal com una fura, o un d'aquells conillets tan monus d'orelles caigudes, o potser era un peix de colors...
...una gàbia.




i és curiòs que siguin ells qui ens tanquin, i és curiòs que siguem nosaltres que ens posem barres (i de vegades, estrelles, i tanmateix codis).

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Hoppípolla (o esperanza testicular)


los idiomas son algo curioso, sí, pero, sin embargo, llega un momento en el que puedes establecer vínculos entre ellos. (es divertido, es chachi y está de moda!)

-ojalá no nos importase y pudiéramos ir en tetas en verano, de piratas en entre timepo y con jerseys de renos bordados para invierno-

hace mucho que no salto en un charco.

diumenge, 28 d’octubre del 2007


pues aquí estamos, sí.
y la razón es muy clara, hoy en día todos queremos ser artistas, ser wais, molar y leer nuestro nombre en la "popular 1", la "juxtapoz", algún imndémito fanzine, o aparecer reseñados en la sección de esquelas de algún periódico importante (eso y aparecer en su sección de contactos deberían ser la mayor aspiración de todo hijo de vecino).
y yo, claro, al no tener ni criterio ni piso en alquiler, y al ver los caminos de la vida y la indomable fortuna, pues aqui empiezo.

y eso no es una pipa, no, cómo yo no soy un idota, y usted no está leyendo esto.