enyorança universitaria.

em trobava jo, de nou pels passadissos d'aquella, la llunyana universitat, tot corprès de les circumstàncies. si fa no fa, estranyes que m'envoltaven -d'una manera no menys estranya- quan després d'instal·lar ubuntu com a sistema operatiu en una pc pels revolucionaris del demà reunits setmanalment al local (lokal, si hem de fer cas a la norma) d'estudiants, he decidit recompensar-me amb un refrigeri abans d'encarar-me a la gran bèstia que seria l'edifici de rectorat.

els esdeveniments se succeiren tal que així; jo a la cua, procurant -com sempre a les cues i passadissos universitaris- emetre la més gran de les olors a roca, per tal d'així passar desaparcebut i esperant el meu torn. Arribat aquest (hubo gran regocijo en la comarca), orgullòs de mi, he demanat un entrepà vegetal i rebut el ticket (que per desgràcia ha perdut part de la seva essència) l'he demanat a l'aparent recaptadora dels mateixos.
se'l mirà, em mirà. torna a mirar-lo, probablement llegint-lo i mitjançant el més expressiu dels llenguatges corporals inquireix què coi voldria jo.

- un bocadillo vegetal, por favor. -si EL President deia que "hi ha catalans..." jo, apàtric com sóc, no seré menys.
- de jamón o de atún.
- ...
- de jamón o de atún.

i després d'una pausa teatralment dramàtica he pensat que el millor seria expressar fidelment la meva, sovint condició -val dir-ho-, de vegetarià.

- un bocadillo vegetal, así que de jamón mejor no...
- entonces de atún.

i allargant el braç m'he trobat mossegant tonyina amb enciam, tomàquet i d'altres ingredients tot pensant quant gaudeixo d'aquestes lleus experiències.

ha sido un día francamente.