i porto bigoti.
dissabte, 16 d’agost del 2008
MoSS White Russian
i porto bigoti.
dimarts, 6 de maig del 2008
There is a place around the corner where your dead friends live...
De fet, a dir veritat, tant se me’n donava que no hi hagués aventures, només volia saber si és que no podia haver-n’hi.
Heus aquí què he pensat: per tal que el fet més banal esdevingui una aventura, cal –i això és prou- que hom es posi a contar-lo. És el que enganya a la gent: un home és sempre un contador d’històries, viu rodejat de les seves pròpies històries i de les històries d’altri; tot el que li passa, ho veu a través de les històries, i tracta de viure la pròpia vida com si la contès.
I així, quan explico que mentre arribava a casa un home no em treia l’ull de sobre al Nit Bus, puc estirar-ho prou com per fer-vos creure que hi ha d'interessant; o si us expliqués el concert d’aquesta nit, o a qui he vist, o a qui no he trobat o a qui he abraçat.
Cal triar, però: viure o contar.
Quan hom viu, no passa res. Les decoracions canvien, la gent entra i surt, i res més. Mai no hi ha començaments. Els dies s’afegeixen als dies, sense com va ni com ve: una suma inacabable i monòtona. De tant en tant, fem un total parcial; diem: fa tres anys que treballo allà, fa dos anys que no la veig. I després tot s’assembla i el canvi s’esmuny per tornar al mateix colpeig rítmic del dia a dia. A estones –rarament- fem un punt, ens adonem que ens hem lligat a una dona o que ens hem compromès en una vil creuada. El temps d’un llampec. Després d’això torna la desfilada, tornem a sumar les hores i els dies. Dilluns, dimarts, dimecres. Març, abril, maig, juny.
Això és viure. Però, quan expliquem una vida, ja sigui la nostra o la d’algú diferent, tot canvia; és un canvi però, del qual no s’adona ningú. (o només uns pocs)
dilluns, 10 de març del 2008
Hi ha catalans que diuen defensar Catalunya, però que quan responen al telèfon diuen "¿Diga?"
i hi ha un munt de gent que va canviar el seu vot, doncs bé, això és el que en penso.
mira que hi ha coses per votar, que si has de canviar el teu vot, com a mínim que sigui per alguna cosa, diguem sí al vot mortadela! i a la merda el vot útil.
i a tot això, ara estem a favor o en contra del Pla Hidrològic Nacional? perquè jo creia que era dolent i que "lo riu és vida", renoi, com n'és de complexa la realitat.
diumenge, 9 de març del 2008
Tiempo ha...

era un día 27 de octubre; eran las 10 y media, aún había luz. El Enemigo y el Estado habían acordado hacía ya algún tiempo que las noches de bombardeo se iluminaran las ciudades para reducir el número de víctimas civiles.
Nunca funcionó; a los niños les encantan los fuegos artificiales y jugar cuando no hay nadie más en las calles.
Mirando al cielo podían verse los proyectiles que explotaban antes de tocar el suelo. A veces una explosión a pocos kilómetros hacía retumbar la tierra.
"Ahí va la gente con Suerte". El Ministerio del Bien Común cambió el lema que antaño, en los tiempos de la Guerra de las Ilusiones, habían usado los Resistentes. Tan sólo fue necesario cambiar una triste "M" por una alegre y positiva "S".
Al día siguiente, los megáfonos gritarían en tono Oficial los nombres y apellidos de la gente que ya no existe, o que nunca existió, y se les coronaría "Héroes del Estado de las Cosas". Pero esta noche aún caerían estatuas.

El cañón de defensa número 16 rugió al escupir su proyectil. "Malestar Generalizado al Enemigo del Estado". Era el mantra que todos oían (y algunos repetían), ya nadie estaba seguro si lo escuchaban de los altavoces o era una voz en su cabeza que, incansablemente, entonaba con ritmo pegadizo.
...
Llegaba a casa, sí, ya era tarde, el Inspector pasaría mañana temprano y era el momento de ordenar sus recuerdos.
...sus recuerdos... ah... cada vez quedaban menos... pero el Inspector pasaba cada semana a buscar su cuota, y si quería su ración de oxígeno en caramelos PEZ debía aportar el impuesto consecuente.

- Déle recuerdos de mi parte - gritó la vieja mientras pasaba de largo; no pareció immutarse, seguía sumido en sus pensamientos.
"...cómo si fuera tan sencillo!... Darle recuerdos! ni que a mi me sobraran! ya tengo suficientes cosas por las que preocuparme como para ahora vaya regalando recuerdos!. Ja! Maldita sea... Aunque en si mismo esto podría ser un recuerdo; sí!, no uno muy bueno, por supuesto, no he almazenado el olor de esta calle, pero al menos servirá para ir tirando. Debo dejar de pensar en ello. Sólo debo guardar este momento este momento y volver a concentrarme en mi vida...
¿qué estaba haciendo? ah sí, volvía para casa... sí... y una vez allí ya lo decidiré. Debo calmarme, respirar y VIVIR. VIVIR MI VIDA, vivir algo para recordar mañana."
byleonida.voronov&evstafiev1927.jpg)
Y sacó un caramelo PEZ de su bolsillo para recuperar el aliento y volvió a fijar la mirada en SU camino.
...¿Qué te queda para recordar si no vives tu propia vida? Quizás puedas dedicarte a contar tus experiencias, tus historias, pero entonces dejaras de vivir para contar. A dirge for her the doubly dead in that she died so young.
...
aquello que quería recordar, aquello de lo que nunca se desprendería, se dió cuenta que sólo existía en blanco y negro, ya había regalado los mejores momentos de su vida, joder, ni tan sólo recordaba cúal fue la primera canción que escucharon juntos. ¿su primer beso?
diumenge, 17 de febrer del 2008
antenízese!
diantres, soy un visionario.
diumenge, 20 de gener del 2008
curiòs

candaus, jaqueta de cuir que havia vist millors dies, cresta i (oh, sí!) nombrosos i diversos metalls cutanis. (i després diuen que el vestir d'en pascual és original)
doncs bé, aquest revulocionari del temps modern, lluitador per la llibertat i la cervesa freda, anava acompanyat d'una gàbia.
sí, una gàbia.
i a dins una bèstia tal com una fura, o un d'aquells conillets tan monus d'orelles caigudes, o potser era un peix de colors...
...una gàbia.

i és curiòs que siguin ells qui ens tanquin, i és curiòs que siguem nosaltres que ens posem barres (i de vegades, estrelles, i tanmateix codis).
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Hoppípolla (o esperanza testicular)
los idiomas son algo curioso, sí, pero, sin embargo, llega un momento en el que puedes establecer vínculos entre ellos. (es divertido, es chachi y está de moda!)
-ojalá no nos importase y pudiéramos ir en tetas en verano, de piratas en entre timepo y con jerseys de renos bordados para invierno-
hace mucho que no salto en un charco.
diumenge, 28 d’octubre del 2007

y la razón es muy clara, hoy en día todos queremos ser artistas, ser wais, molar y leer nuestro nombre en la "popular 1", la "juxtapoz", algún imndémito fanzine, o aparecer reseñados en la sección de esquelas de algún periódico importante (eso y aparecer en su sección de contactos deberían ser la mayor aspiración de todo hijo de vecino).
y yo, claro, al no tener ni criterio ni piso en alquiler, y al ver los caminos de la vida y la indomable fortuna, pues aqui empiezo.
y eso no es una pipa, no, cómo yo no soy un idota, y usted no está leyendo esto.